dissabte, 28 de novembre de 2009

Youn Sun Nah

relax, la veu suau de dona...

dijous, 26 de novembre de 2009

principi de conte

Has agafat una avió a Roma. Ciutat d'història. D'on venim encara que no volguem, per què potser som indiketes o laietans... Veuràs belles ruïnes i imaginaràs altres temps. I no saps que aquella pedra era tapada per marbres o pintures... i aquella estatua maquillada i vestida amb túniques... tan diferent... I no veuràs la cara del romà d'avui, aquell que té un nick a internet i li costa arribar a final de mes i ha de baixar les escombraries i barallar-se amb la dona per ja no sap què... I t'imagino fent cua per menjar-te una pizza i buscant les monedes que tens per llençar-la a la Fontana di Trevi... i no trobaràs desig per demanar... però pensaràs què amaguen totes les altres monedes... potser amor, potser diners, potser fama, potser salut... i les enveges. I acabaràs passant aquests pocs dies resseguint itineraris de guies per turistes, intentant saber totes les històries, una cosa que no et pararàs a fer amb les de la teva ciutat, segurament per què sempre tens temps per fer-ho i ho deixes per demà. I compraràs aquella postal per què per més que facis fotos no aconsegueixes trobar l'angle, com s'ho fan per treure la gent i els edificis lletjos? i pensaràs que t'hi quedaries per sempre... però ja és hora de tornar. I quan siguis a la fila de l'avió trobaràs una moneda a la butxaca, l'acaronaràs i et sortirà el desig que ja no ets a temps de demanar...

dimecres, 25 de novembre de 2009

Avui serà un bon dia!

dimarts, 24 de novembre de 2009

Doctor en Alaska

com que no m'he atrevit a penjar-ho al facebook ho penjo aquí... m'encanta aquesta sèries

i vull deixar escrit en algún lloc:
"per què jo ho valc!"
Ahir vaig començar a llegir un llibre d'intriga. La dona de verd es diu. Venia precedit per bones critiques i ja m'anava bé una cosa lleugereta per no pensar massa i que em portes a un mon on se suposa que acabaran guanyant els bons... L'he deixat. No he passat del tercer capitol. El tema (la drogadicció i els maltractaments) m'ha tocat massa la part sensible i me l'ha ferit... què hi voleu fer... hauré de buscar una altra cosa que m'absorveixi i no em deixi pensar. O que em porti a un lloc tranquil i seré on pugui respirar pausadament mirant només el que tinc davant, res més...

dilluns, 23 de novembre de 2009

si, somric.
i no em fas mal.
m'acompanyes de camí,
i fem nostra una rialla.
un "t'estimo" a quedat suspès a l'aire,
el silenci l'ha trencat en mil bocins...

My blueberry nitghs

L'altre dia vaig veure:"My Blueberry Nights". Una pel·lícula de Wong Kar Wai. Em va agradar. Aquesta manera d'ensenyar les coses que té aquest director, la llum, els colors... també la música que crea una atmòsfera. Uns paisatges, ara tancats dins d'un bar, ara ensenyant l'horitzó de la carretera... qui no agafaria un cotxe?... els personatges tristos que busquen un amor o el volen oblidar... i aquestes postals que escriu la protagonista... un any per fer net, un any per creuar un carrer... d'acord també dir que les tres protagonistes són de molt bon veure, per què no? em quedo amb una frase: quan la Nora Jones pensa que en el seu viatge han intentat ensenyar-li a desconfiar de la gent se n'alegra de no haver-ho conseguit!

et pregunto: què penses?
i em contestes: res.

dissabte, 21 de novembre de 2009

esperraqueré mil trossos de paper,
fins a dibuixar el teu somriure...

principi de relat

Una ràdio de música soul de fons. No fumo i no bec cap cervesa. Només penso que m'agradaria ser en un altra lloc, però em quedo aquí escribint... Encara tinc aquell pot verd ple de "caniques" (ara no em feu buscar com es diuen en català, ja ja sé que això no diu molt de la meva qualitat d'escriptora, però mira, tinc mandra,o tinc pressa per escriure, deu ser això). M'agraden aquestes boletes de colors, a vegades les faig rodar per terra... però, sincerament, ara ja no em sé les regles del joc. I busco els meus records de nena i em queden lluny. On han anat aquests entremig? I penso en tants altres jocs dels quals no em sé les normes... I continuu sense fumar per què no he fumat mai... Em vaig apuntant en un paper el nom de les cançons que m'agraden. Després les buscaré i les iré penjant per fer-me la sàbia... i seguiré insistint amb aquests relats que no acaben... fins que en trobi un que em porti cap aquest lloc on vui ser, on tu també hi ets i ens sabem totes les cançons...
tinc un llit gros
i dormo sola.

divendres, 20 de novembre de 2009

principi de conte

Es va mirar altra vegada el cotxe de joguet. Era blau. Les rodes vermelles.I un posat rialler. Si. Era així. El va fer moure només per sentir el sorollet de les rodes. Quantes hores fent-lo anar amunt i avall... Va pensar en el seu somriure i el cor se li va fer un xic petit. Millor seguir mirant el cotxe. Almenys li feia companyia. Quantes hores portava assentada, quasi estirada sobre la taula del menjador? S'havia de decidir, aixecar-se agafar l'abric i sortir. I caminar pels carrers atepaïts de gent, per anar esquivant-la, per anar observant-la... Si, molt millor. Així que es va aixecar i d'una rebolada agafar abric i bolso. I ja era a baix al carrer. On aniria? Va deixar que la rutina li guies les passes i va arribar al bell mig de la rambla. Els plàtans grossos l'acompanyaven. Era bo saber que feia tant que hi eren. I que n'havien vistes de tants colors. Va mirar un banc. Va mirar un aparador de sabates... es decidí per l'aparador, però no trigà massa a seure al banc. Va aixecar el cap al cel i no el va veure. Massa llum. Totes les masses piquen, diuen.
Avui toca somriure.

dimecres, 18 de novembre de 2009

em dius qui sóc,
i jo em penso

dilluns, 16 de novembre de 2009

Avui... Les veus del Pamano!!

diumenge, 15 de novembre de 2009

Berlin, sinfonía de una gran ciudad

L'arribada del tren a Berlin, genial.

Avui se m'han cremat les torrades

dissabte, 14 de novembre de 2009

Fa estona que penso amb un vol de llet amb cereals.
Ara me'ls menjo.

Smoke

per què les fotos i el món s'han de mirar a poc a poc... magnifica escena, que m'acompanya...

sense sentit

Avui escriuré, doncs, sense pensar. A raig. De fet com sempre. Amb la por que em surtis a cada mot. Amb la certesa que no em llegiràs. Amb el dubte si faig ve de deixar-me en dur per tot plegat. I tot plegat vol dir tu. Tu a qui estimo i a qui vui aprendre a estimar. Tu que et vui oblidar, per poder fer lloc a ella, la meva noia inventada, ella si que m'estima. Tant se val. M'entretinc. I vui veure el cel blau, i les estrelles i seure a beure una cervesa al costat del teu cos càlid per perdre el món de vista. I acaronar-te. I altra volta estic aquí, sola, escrivint paraules, sentint el so d'aquest portàtil. Tenint a les mans un món virtual de possibilitats. Pensat que m'he d'obrir i amb unes ganes enormes d'amagar-me. D'oblidar-me de mi, de tu, de la vida sense sentit per què tu no hi ets. Vui adonar-me que és absurt creure que el que dius ho dius per mi. Sempre, sempre, sempre li dius a ella. La que et fa mal al cor. La que vols oblidar. La que estimes. I jo sóc tu. Però jo a tu no t'he fet riure. I veig la cara de pallasso d'aquella postal i el cor se'm fa petit. I continuu escrivint aquesta història que és la meva, la que no llegiràs, la que no t'importa, per la que no preguntes. I avui no hi ets. I jo sóc aquí. I sé que he de caminar. On trobaré la música? On trobaré la música?

dimecres, 11 de novembre de 2009

Imagen de tus manos

Hay manos que acarician
y casi casi ven.

Ven y acaríciame y haz que yo sea
la imagen que de mí tienen tus manos.

(Lorenzo Oliván)

Un poema que algú em va dir en una conversa de xat i sempre més l'he tingut present... bones converses que a vegades es tenen i queden en la memòria del misteri... no ens vam tornar a trobar... o si més no, no ho sabrem mai... cap nom, cap mail... coses de xats... jo li agraeixo el vers.
Avui seria un dia per escriure i enfilar mot rere molt... on em portaria?

Enero en la playa

dissabte, 7 de novembre de 2009

un gest

Seguint amb La immortalitat de Kundera, una de les coses que diu el llibre i que a mi em va semblar molt encertades és que som els nostres gestos. Arribant a concretar: som aquell gest. El gest d'aquell moment. I si ho pensem és cert, com un gest no ens ha recordat una persona, com un persona seria tota una altra si no fes aquell gest. I també la manera de dir una paraula, aquella entonació... com se'ns lligen els records als gestos... d'una manera sense adonar-nos, com tampoc ens adonem massa de les olors... i això em fa pensar amb el reportatge que varen fer a tv3 ahir on li donaven a olor a un gay samarretes de diferents homes i havia de dir si li agradaven o no... no li va agradar l'olor de cap hetero! cuirós
uns llençols de cotó,
sota tres mantes de llana.

dimecres, 4 de novembre de 2009

avui toca pa d'olives

dilluns, 2 de novembre de 2009

La immortalitat

"Estic ajagut al llit, immergit en un dolç somieig. A les sis de la matinada, encara no del tot despert, palpo el petit transistor que tinc a la vora del coixí i premo el botó. Se senten les primeres cançons del matí; amb prou feines en distingeixo les paraules i torno a dormir amb un son prim, de manera que les frases dels locutors es converteixen en somnis. Aquest és el segment més bell del son, la part del dia que més m'agrada: gràcies a la ràdio sóc conscient del meu dormir i despertar incessants, d'aquell margnífic gronxador entre el son i la consciència, que és en si un motiu prou vàlid per no penedir-se d'haver nascut. Ho estic somiant o és que em trobo de debò a l'òpera mirant dos cantants vestits de cavallers armats que canten àries sobre el temps que farà avui? Com és que no cantes àries d'amor?"

Un fragment que m'entanta del llibre La Immortalitat de Milan Kundera. Jo és que ja m'hi veig...

poema

un vol de sopa
m'escalfa les mans

Millenium 2

També vaig anar a veure la segona part de Millenium. Ja veieu que ha estat un cap de setmana cinematogràfic i encara en caura alguna altra abans no acabi la setmana. Sembla que recupero el meu bon costum d'anar al cinema!Quina impressió us en puc donar? donat que coneixeu la meva debilitat per aquesta noia, no us neguaré que a mi em va agradar... tot i que reconec que té coses fluixes pel que fa a l'argument, que els actors que no em quadraven a la primera part tampoc m'han quadrat a la segona... però m'alegra veure els missatges que s'envien els protagonistes amb suec... hi ha vida més enllà de l'anglès! visca la diversitat língüistica! jo que voldria saber totes les llengües i amb prou feines sé la meva...
El que he de dir que em va xocar (o de fet no) va ser que a l'escena de sexe entre la Mirian Wu i la Lisabet un grupet d'adolescents van fer tot d'exclamacions... i això em va fer pensar que encara no n'anem bé...

Agora

Ahir vaig anar a veure "Agora" l'última pel·lícula de l'Amenabar. Les referències que en tenia la veritat és que no eren gaire bones... Però jo no puc dir que m'hagi desagradat. M'ha explicat una història que desconeixia. Sí, sabia de la destrucció de la biblioteca d'Alexandria, però he de confessar que en desconeixia els detalls... i que tampoc havia sentit a parlar d'Hipàtia... i saber això m'ha agradat i m'ha espantat alhora. Els fanatismes vinguin d'on vinguin són molt dolents i les pedres sempre poden a la raó... hi tornarem a caure?
Per altra part hi ha la reflexió del qüestionament del que teniem aprés... obrint els ulls al que tenim davant i deixar que callin aquells pensaments que tenim per tant segurs. M'agrada la gent de ment oberta, la que no s'encotilla amb: "això és així, per què si, per què ho vaig aprendre així". Siguem capaços de donar-li la volta. Igual que hem de ser capaços de donar la volta a les coses dolentes per convertir-les en positives, per què tot ens pot servir...

Aquest post potser ha sortit una mica barroc d'idees. Potser les he de païr i anar explicant-les a poc a poc. Però tenia ganes de dir alguna cosa abans d'anar a la feina. Ja tornaré.