"Una vez en el interior, se reveló como el típico café de arrabal, con ese estilo casi esquemático, burgués, de los de la antigua Viena, lleno a rebosar de gente normal que consumía más periódicos que bollería"
Aquest és un llibre de Stefan Zweig que amb les seves 57 pàgines ens porta dels records alegres i admirats de tot un personatge, a les misèries de l'absurd i la crueltat de les guerres... la manca d'escrúpuls i la tristesa de l'enyor que, al final, és capaç d'arrencar un somriure tendre amb les juguesques del destí... i tot això enmig de l'estimació als llibres, potser més com a objectes, però en tot cas presents...
I també em porta a pensar en el que mou els nostres records... una sensació, una olor... que ens retorna el que creiem obligat... però no ho està i tot forma part d'una manera o una altra de nosaltres i de fet ens ha portat a ser el que som...
10 sense Gabo
Fa 2 dies
2 comentaris:
En Zweig en el seu llibre: carta a una desconeguda em va deixar per sempre més prendada de la seva prosa...Si Calaix tota olor, record...fins i tot record del rastre d'unes mans, d'un petó, d'una abraçada...de tot això i molt més estenat fets els nostres pensaments..els sentiments...
El vaig llegir fa un any; abans havia llegit el que diu l'Elvira, que em va també, deixar ben prendada.
N'he llegit uns quants més i cap cap m'ha decebut.
Publica un comentari a l'entrada