diumenge, 28 de febrer de 2010

principi de conte

Es va treure l'anell del dit i va començar a jugar-hi. Era un gest molt seu. Ara pensava. Va aixecar la vista de l'anell i va mirar la taula, les estovalles, la butaca, la tele petita al fons que anava a la seva per què ningú li feia cas... Bé, ella no li feia cas, que estava sola a casa. Vivia sola i feia temps que no tenia visites... Es va tornar a posar l'anell. Li agradava aquell anell, ja no recordava on l'havia comprat, feia anys que l'acompanyava... per èpoques... com us ho diria... la feia sentir més segura... o amb una certa energia... o per què no dir-ho amb les mans més sexys?
Què estava pensant? era un pensar per reposar coses... per deixar que passessin per ella i marxessin avall... no volia que se li quedessin a dintre per què si les coses es guarden massa acaben fent mal o fent-se malbé... què hi fa que sigui així? tan se val... el cas és que ara es prenia el seu temps... per sentir aquell click que fa passar de la cabòria a l'alegria de viure... i aquell somriure que s'escapa per què si... Es va aixecar.

3 comentaris:

Elvira FR ha dit...

Jo crec que és un conte senser! molt bo m'ha agradat moolt! el click que fa passar de la cabòria a l'alegria de viure...

Carme ha dit...

Totalment d'acord amb l'Elvira!

coses2 ha dit...

Caram. m'hauré de comprar un anell :)