diumenge, 6 de juny de 2010

tres paraules

Ara em ve de gust escriure i no sé si em sortirà cap conte. I allò que explicaria... potser no té moment en aquesta hora... Potser tinc ganes de dir que encara tot és possible... però potser ja no ho és i jo encara no ho sé... I sento trons i es posa a ploure... i ja sé què faria si fossis aquí... i ara s'afegeixen les campanes... i ja tenim la música d'aquest matí... I torno a pensar què puc escriure... i em ve al cap que l'altra dia no sé com vaig perdre la vergonya i vaig començar a explicar un conte. Va venir bé la conversa. I no em vaig poder estar de dir: tria tres paraules. I les va triar. I jo vaig veure una nena jugant a la sorra vora el mar, acostant-se a les roques, trobant de cop una fusta vermella i un martell i com va començar a fer música amb un ritme encomanadís... I ho vam deixar aquí i vaig pensar: ja està, ja has fet el pena amb un conte tonto... per què encara no li havíem trobat el final. Però la meva sorpresa va ser que quan ens vam tornar a trobar a la tarda em va preguntar com seguia el conte... i ja em tens a mi comptant peixets, veient coves, trobant tortugues... posant veu de conte i cara de sorpreses... si, em va fer il·lusió explicar un conte de viva veu i veure que em seguien... encara que tampoc vam arribar al final per què em sembla que serà un conte una mica llarg... que els contes comencen, però no se saben mai cap on et poden portar...