divendres, 25 de juny de 2010

una història blava (de lluna)

Avui toca una història blava, per què he mirat la lluna i me l'ha dit a mitja veu. I cal escoltar la lluna quan xiuxiueja. Es veu que li agrada el blau. Encara que no és un blau de nit tot i que d'entrada ho pogués semblar. No. És un blau de mar. Per què la lluna, del cel estant, veu molt de mar... i al mar hi ha barques que es deixen groxar per les ones i tenen veles blanques que guien el rumb... i dins sempre hi ha uns ulls que miren l'horitzó i somien... i aquests eren blaus... però no somreien... així que la lluna se'ls va quedar mirant... no va dir res... fins que d'aquells ulls li va regalimar unes llàgrimes... llavors si... llavors va gosar carrespejar... però no n'hi va haver prou... així que va caldre un "bon dia" i llavors els ulls blaus es van alçar interrogants...

- deixes caure llàgrimes al mar? pensa que és salat... - va dir la lluna
- i què hi fa el salat amb les llàgrimes?
- doncs li fan mal... per què couen... i les sirenes es distreuen i deixen de cantar...
- pero jo tinc el cor trist i les llàgrimes em poden...
- mira, no veus el blau? diga-li ben a poc a poc tots els colors... i podrem sentir les sirenes...

I aquells ulls, sense massa convicció, va començar a dir el colors, va començar pel violeta, va seguir el verd, i el groc, i el troja, i el vermell... i va tornar a trobar el blau...

- Blau- va dir
- Ei, el blau és el meu color- va dir la lluna
- Ah, si? per què?
- Per què és el color dels secrets... i jo sóc Lluna i guardo secrets...
- I finalment, aquells ulls blaus van fer un somriure petit... i van gosar enfilar amb paraules lentes l'enyor d'uns altres ulls... que havien quedat a terra... lluny... i aquell reviure va anar posant a lloc els sentiments... i finalment la noia dels ulls blaus va poder respirar i olorar el mar amb la seva olor de sal... i al lluny es van sentir les sirenes...


3 comentaris:

S.N. ha dit...

Que bonic!! Jo de vegades tinc la sensació que la lluna fa cares: d'angoixa, d'alegria, de tristesa, de placidesa...i curiosament coincideixen amb el meu estat d'ànim.

Com a crítica constructiva literària, jo eliminaria el parèntesi de la penúltima frase, per mi trenca la poètica! Petons!!

Elvira FR ha dit...

una història fantàstica, dolça, blava, tendra, amable, melancòlica....resulta que el meu color preferit és el blau...felicitats pel relat calaix!

calaix ha dit...

S.N.: si, el nostre estat d'ànim ens va veure les coses d'una manera o d'una altra... parèntesi tret... la veritat és que aquest dia internet m'anava fatal i em va costar poder fer una relectura...
petons!

Elvira: si el blau és un color maco... i a mi sempre m'ha agradat... però ara prefereixo deixar-me endur pel tronja i el vermell... que el blau és més melancòlic... ;-)