dimecres, 11 d’agost de 2010

fraseig

Escriuria un conte però veig que és una mica tard. Així que deixaré que el vagareig em porti a dir potser que m'hagués agradat sentir-te la veu... però els riures de les descobertes et deuen fer mirar nous paisatges. I jo sóc aquí. Escoltant de lluny una tele que ara penso que és massa alta. On m'han parlat de timidesa i de sexe i ara em parlen de paisatges... Tot prou interessant per què forma part de nosaltres o de mi o de la vida. I penso que he de seguir buscant aquest meu racó per omplir de somriures... com sempre ens repetim... és la torna de la vida... i m'agrada aquest fraseig... que no diu res que no hagi dit i potser ho canvia tot... per què grau a grau la roda gira i els pensaments es van trobant a poc a poc i cada mirada és una sorpresa, com aquelles fotos d'Smoke que em sembla que ja he explicat, potser fins i tot, més d'una vegada.

3 comentaris:

Elvira FR ha dit...

hem vist els mateixos programes...segueix amb el teu fraseig...és molt tendre

Jesús M. Tibau ha dit...

espero que trobis el recaó i que l'omplis a vessar

calaix ha dit...

:-)