dissabte, 14 de març del 2009

el meu camí

Ahir vaig estar remanant papers. D'acord digue'ls-hi "mis queridos diarios". Vaig recordar dies clars, somriures i pel·lícules. Els anys de la facultat, noves lectures i moltes idees. De cop em sembla que qui escriu és més intel·ligent que jo. I em pregunto on he perdut les neurones. On vaig llegir fa poc que de fet la filosofia és cosa d'adolescents? I tinc ganes de tornar a llegir tots els llibres. Què fariem sense la nostra curiosistat?
I de cop i barrejat trobo troços d'amors platònics, desenganys, de solitud, de plors, d'amistats traïdes. I penso com és possible que en sabes tant poc de relacions humanes. Com és que una cosa tant important no ens les ensenyi ningú, només les patacades... Per sort alguna cosa he aprés. Que cal caminar i disfrutar del que camí i de la gent que et vol companyar. I els que quenden enrera i no volen venir... sensillament tindràn un altra paisatge, espero que el puguin disfrutar. Jo disfrutaré del meu!
Si, vaig anar fent miques els papers... no cal deixar missèries per la curiositat dels vius.

3 comentaris:

coses2 ha dit...

Abans cada Sant Joan podies cremar tot el que havies escrit (jo més o menys o feia) però ara Sant Internet guardarà per sempre allò que escrius (ni que un dia te'n cansis i suprimeixis el blog). No sé si es bó o dolent...

calaix ha dit...

potser un canvi de llenguatge informàtic farà neteja i no es salvarà ni déu, (a ell gràcies!).
les cultures, com més evolucionades tecnològicament, més fàcils de fer-les desaparèixer sense deixar raste!

Elfreelang ha dit...

A mi també em passa quan remeno papers meus i me'ls llegeixo i trobo que escrivia millor....els anys passen i de vegades pesen i les paraules mai són les mateixes siguin en paper o en aquest estrany espai virtual de la xarxa....hi ha restes de cadàvers immòbils surant per l'espai de la blogosfera....la filosofia no és pas només per adolescents...crec que és molt difícil aprendre a relacionar-se amb els altres, a fer amics, amigues,amors....sense equivocar-nos, sense patir. Crec que no valen teories, que no es pot ensenyar res sobre tot plegat i malauradament és cert...aprenem a patacades i fins i tot de vegades aprenem amb dos petons