skip to main |
skip to sidebar
Va marcar un número, el va mirar a la pantalla del mòbil i se'l va quedar mirant. Era fàcil marcar i tant gran la distància que va decidir fixar-se en la noia del carro a quadres blancs i vermells. No li preguntis per què. Però aquell carro seguia el ritme de les seves passes: unes sabates amb punta i talò de color blau. I sense adonar-se es va mirar els peus i va trobar les seves sandàlies gastades. Sempre havia tingut problemes per trobar sabates i ara hagués preferit dur unes bambes flashion, o unes còmodes espardenyes de muntanya. Va tornar alçar la vista i es va alegrar que de no haver perdut aquell carro: ara estava aturat davant un aparador, i no es mirava el pentinat, sinó tots els instruments musicals que hi havia dins. Quin d'ells li agradaria tocar a a la noia? El piano? la guitarra? Per ella mateixa triaria la bateria, ho tenia claríssim. Picar i repicar amb tota l'ànima i amb la suavitat d'un instant. La noia va seguir el seu pas. Era el moment de pendre una decisió: aixecar-se i seguir-la una estona més o buscar unes noves sabates.
3 comentaris:
M'ha agradat
Dispensa, Calaix però se t'ha "colat" una errada ortogràfica ,en català és "mòbil", (com que treballo de profe no he pogut evitar dir-t'ho), però reitero que tens un estil d'escriure que m'agrada..:-
Si, després pensant se'm va revenir que mòbil és en b alta, però fins aquest matí no m'he pogut conectar per arreglar-ho. Gràcies per dir-m'ho, però. I me n'alegro que t'agradi el conte ;-)
Publica un comentari a l'entrada