dilluns, 28 de setembre de 2009

cabòria-poema

Posats a rescatar poemes antics... en posaré un que vaig escriure ara ja fa uff 20 anys? però sempre l'he tingut memoritzat, i no és que no hagi passat pàgina del que m'ho va inspirar, que sí, però mira ara em ve... potser per què avui em sento una mica així... demà (o d'aquí a una estona) serà un altra dia!

he trencat els seus ulls
ara ja no em somriuren
ara és fosca la nit
i les estrelles tremolen.

7 comentaris:

Elvira FR ha dit...

UF he trencat els seus ulls! molt dur no? Una imatge molt forta...he trencat els seus ulls, com els d'una nina? o era tancat? Està bé recordar poemes antics...

calaix ha dit...

és "trencat" com els d'una nina... per mirar cap a mi van quedar trencats... ja no em veia...

Elvira FR ha dit...

Deixem estar, potser, els ulls trencats del passat...mirem el futur..la noia del quadre d'Hopper ja no està sola...ara parla amb una altra tot prenent-se un cafè...l'he posada al meu bloc...

fanal blau ha dit...

per mirar cap a tú van quedar trencats? això és impossible!
Les mirades se'ns poden esborronar, podem desviar la mirada, els ulls poden deixar de somriure, però sempre acaben tornant a veure amb nitidesa, a la mirada atenta i amatent, i a espurnejar.

calaix ha dit...

Gràcies Elvira, realment un quadre molt més alegre, no l'hi havia vist i m'agrada molt.

Fanal blau: bé, quan es trenca un gerro i es torna a voler enganxar no queda mai bé... a vegades si passa algo que fa canviar la mirada a algú cap a nosaltres... és difícil que torni a ser igual... llavors queda com un trencat...

Alexandre Domènech ha dit...

Molt bona nit!

M'ha agradat molt el poema, i el bloc, així que és un bon descubriment, tanmate

M'agrada l'expresió, he trencat els ulls, que fas servir.

M'ha transmés quelcom, proper, en sensacions, en maneres de sentir que a vegades han estat pròximes.

Una abraçada molt gran.

Àlex.

calaix ha dit...

celebro que t'agradi Alexandre, ben vingut!