dijous, 17 de setembre de 2009

conte-cabòria

Una fulla de plàten. Voleia per la vorera i jo la vui seguir. Salto les basses que ha fet la pluja i sento l'olor tèbi de la tarda. No hi ha ningú. Sóc jo sola. I la fulla. Una fulla groga amb tons vermellosos, que voleia. El vent em porta els cabells a la cara i he de fer esforços per no entrebancar-me amb els cordons. Si caiguès... riuria! De mi, de la serietat, de tots nosaltres, i sabria que el que importa és estar aquí i ara. Bé amb mi i amb el cor obert per fer-hi lloc a tot el que és bo de compartir!!! Ara tinc la fulla, la penjaré amb un marc a la paret.

2 comentaris:

Elvira FR ha dit...

Una fulla de plàtan que et farà companyia...està molt bé riure`s d'un mateix, i de tot

calaix ha dit...

doncs si, i pensar que res és tant greu, ni tant definitiu... i que sempre poden girar la cantonada i trobar-nos una sorpresa molt agradable... i si no la trobem... ens la inventarem, què carai! :-)