Les veus del Pamano

Ho he de dir: ja he acabat "Les veus del Pamano". Què dir sense comentar el final... m'ha encantat, m'ho he passat molt bé, molt poètic, molt tendre... Ja veieu que no és una crítica literària gaire lluida... potser és un crítica més sentida... A part d'això: tot un repàs a la història recent d'aquest pais explicant històries soterrades... treient a la llum dolors que no pensem... pobles idílics on la gent es coneix massa... però potser a tot arreu la gent es coneix massa en el seu cercle. I la llum groga de la tardor del Pallars... potser hi surt més la neu, però ara és tardor i jo veig el roig de les fulles... El Serrallac de les pedres... gran personatge... i la maneta de la filla sense nom... i l'olor de nard... i totes les esglèsies, el cristianisme d'aquesta cultura nostra que ens envolta... Les casualitats, les escènes que s'ajunten sense saber què passarà demà... i aquell cafè amb gotes... i els bigotis... i els ulls dels nens... i el iuri... que em pensava que era un gos i era un gat (ja em perdonareu el despiste). Bé, no cal dir que la trobo una novel·la totalment recomanable. Ara n'hauré de trobar una altra... em costarà gaire?