dimecres, 30 de setembre de 2009

poema-cabòria

et donaria el cor
prefereixes la melanconia

dilluns, 28 de setembre de 2009

cabòria-poema

Posats a rescatar poemes antics... en posaré un que vaig escriure ara ja fa uff 20 anys? però sempre l'he tingut memoritzat, i no és que no hagi passat pàgina del que m'ho va inspirar, que sí, però mira ara em ve... potser per què avui em sento una mica així... demà (o d'aquí a una estona) serà un altra dia!

he trencat els seus ulls
ara ja no em somriuren
ara és fosca la nit
i les estrelles tremolen.
Avui posaré ordre a la cuina

diumenge, 27 de setembre de 2009

poema

El silenci de la nit
el trenca la moto del pizzero
i l'últim tren a Barcelona.
T'hi sé amb un somriure
i taral·lejant cançons
d'aquest últim concert.

divendres, 25 de setembre de 2009

tinc un clavell per tu

dijous, 24 de setembre de 2009

cabòria

i el silenci va respondre suau a la pregunta...

cabòria

i a vegades no penso
i dic a la babala
el que tinc al cor

ara ja està
ara ja m'has vist

què em dius?

cabòria

pidolant somriures...

busco la paraula bonica
que em deixi trencar el silenci
i t'acaroni, molt suau,
l'ànima.

on ets? que et busco!

dimarts, 22 de setembre de 2009

Hopper

Avui deixeu-me posar un Hopper...






diumenge, 20 de setembre de 2009

Estirats

Estirats: no he pogut deixar de pensar amb l'home que camina d'en Giacometti... quina desolació, dolor, solitud que transmet...

cabòria

Avui plou, però la pluja no em porta melanconia. Tinc el cor prou alegra i el cap ple de coses que he de fer. Em centraré i aniré fent una cosa i després l'altra. Que la meva galeta de la fortuna m'ha dit que he pensar les coses per tenir èxit. Què deu ser això de l'èxit? D'acord, per mi seria trobar-te a tu, noia inventada... i ja veus... t'amagues... així que deixarè em trobis... i mentrestant jugarè a deixar-me sorprendre per tot de coses maques. Si. Te les diré a l'orella.

dijous, 17 de setembre de 2009

En mi pecho

conte-cabòria

Una fulla de plàten. Voleia per la vorera i jo la vui seguir. Salto les basses que ha fet la pluja i sento l'olor tèbi de la tarda. No hi ha ningú. Sóc jo sola. I la fulla. Una fulla groga amb tons vermellosos, que voleia. El vent em porta els cabells a la cara i he de fer esforços per no entrebancar-me amb els cordons. Si caiguès... riuria! De mi, de la serietat, de tots nosaltres, i sabria que el que importa és estar aquí i ara. Bé amb mi i amb el cor obert per fer-hi lloc a tot el que és bo de compartir!!! Ara tinc la fulla, la penjaré amb un marc a la paret.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Noguera i Garona

Un bany carrau i com nova!!



a viure la vida, que és maca!

dimarts, 15 de setembre de 2009

Ja tinc el meu pa de pipes. Què en farè del vers que no et vaig escriure ahir? ara hi ha cervesa a la nevera i sucre pel cafè...

cabòria-conte

Què pots fer quan no pots enfadar-te? Mira'm l'ànima. Sóc així. I no riguis. Val més que em vagi a dutxar. I aprendre aquest cafè. I a comprar el meu pa de cereals ecològic. I a obrir la finestra. I a triar al roba que em posaré. I a buscar unes sabates tancades, que ja refresca. I a omplir-me el cap de feina. I més feina. Tanta. Que no em deixi lloc per cabòries. Estic buscant el fil d'un conte. Potser el tindrà aquella pedra blanca que vaig trobar. Va ser un fet estrany. Primer no hi vaig donar importància. Ni tant sols m'hi vaig fixar, de fet. Ara duc la pedre a la butxaca. I a vegades la busco amb la mà per acaronar-la. S'ha fet de casa.

Infidels

Per què m'encanten les cortines... i ja fa molt que tocava...

cabòria

Avui m'he aixecat aviat. No és que hagi dormit malament, ni anés a dormir molt d'hora. Potser he trobat a faltar la teva veu. Però hi ha coses que no depenen de mi. Jo tinc un nom i amb guix l'escric a sota. Maria-Mercè Marçal. Sal a la nafra que no es tanqui. Els seus versos m'acompanyen. I ser tres voltes rebel. I estic aquí: sola. Cal no deixar-se desfer com el sucre al cafè. Què escriuria si no em llegissis? Que m'encanta llegir-me Les veus del Pamano, encara em falten 200 pàgines, però ja enyoro que s'acabi... Torno a tocar de peus a terra: no puc volar... no puc volar... però seguirè a la calma...

i a vegades ens entretenim...

dilluns, 14 de setembre de 2009

cabòria

em penso si vui prendre un cafè. avui tinc hora a l'oculista. el meu ficus em deixa el menjador ple de fulles. sort del color rosa del sofà. no hi ha mai una certesa. què li dic en el meu cor?

divendres, 11 de setembre de 2009

poema

Avui agafaria els meus pinzells
i la paleta de colors,

i aniria pintant somriures
per què el vent,
com qui no vol,
els penges com fanalets
al teu camí.



dimecres, 9 de setembre de 2009

cabòria

A vegades em sembla que sóc ben inoportuna...

Atrapa a un ladrón

Aquesta tarda he revist aquesta pel·lícula de Hitchcock. La Rivera francesa. Les vinyes. Quin paisatge per perdre's tranquil·lament amb menjar al cotxe i anar parant on ens atrapi la vista. Sí, és una pel·lícula d'intriga, no ho perdo de vista. Malgrat està feta fa molts anys i els efectes especials queden molt lluny dels d'avui, a mi m'ha agradat. Com totes les pel·lícules de Hitchcock. Amb el qual vaig apendre a estimar el cinema. I amb un rampell d'eufòria amb els meus 14 anys em vaig comprar tot de llibres sobre teories de cinema i com fer pel·lícules... d'acord, els tinc a mig llegir... però el sol d'aquesta tarda d'avui amb porta a aquella llum, i ric amb l'escena del cotxe estavallat en una tanca per culpa d'una gallina. I me n'enamoro de la Grace Kelly i els focs artificials em posen la pell de gallina. I em deixo sorpendre per un final que ja savia... Hi ha pel·lícules que no fa res tornar-les a veure.

Salvapantallas

Avui toca Jorge Drexler. Per què si. O per què m'he topat amb un escrit d'algú al facebook i m'han entrat ganes d'enviar-li una abraçada molt gran... pau i tranquil·litat...

Me haces bién

dimarts, 8 de setembre de 2009

cabòria

Avui tinc el cor ple de coses que fan rau-rau. El teu nom em canta una cançò i jo l'escolto. I sé que em gronxaria mirant com camines. I ja en tindria prou si en algún moment et gires... i em somrius.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Mapa de los sonidos de Tokio

Bé, avui sí. O almenys ho intentaré. Paralaré de les meves impressions de la última pel·lícula de la Isabel Coixet. Dentrada diré una cosa que em va sorprendre: Tokio té canals (o algún riu). Ja em perdonareu la ignorància. Però el lent caminar de la càmara pel canal ensenyant els ponts em va semblar venecià... i si, la pel·lícula és una història d'amor (com no podia ser d'altra manera?). La segona impressió és el tècnic de so... que em va sonar a deixà vu... i pensant, pensant... em va venir al cap l'última pel·lícula de la Silvia Munt Pretextos, on també en sortia un. Deixeu-me apuntar que aquesta si que em va agradar molt, tot i la tristor. Amb això vui dir que la de la Isabel Coixet no em va acabar d'agradar? Jo vaig descobrir la Isabel Coixet amb Cosas que nunca te dije, una pel·lícula que trobo genial (i l'escena del gelat de xocolata, genial, genial). A los que aman, que és la segona també em va agradar. Ara, les altres... potser em costen més, ho confesso. I la d'avui? doncs estèticament molt bé. Ara sentint-ho molt al Sergi López no me l'acabava de creure. Els personatges una mica forçats. El de la noia potser és el millor, menjant pastes de maduixa... La història... l'amor que ens mata i ens salva... la difícil superació dels sentiments... que fa que en un moment sigui bo trobar-se i en un altra no... la comunicació... el silenci... la companyia... l'amistat... el que fa que estem bé amb algú encara que no en coneixem gaire res... i tot i així l'estimem... La cultura japonesa, amb els seus caraokes, el sake, i el menjar... I això em porta a recomenar amb molt d'entusiasme L'elegancia de l'eriçò , una novel·la d'una escriptora francesa. Per què? per què parla (?) de l'Ozú, un director japonés del qual em vaig empassar totes les pel·lícules que vaig poder fa un parell d'anys. I d'això m'ha quedat que de'n tant en tant trec uns palillos i hi mejo la pasta i l'arròs... hi tinc prou traça com per no quedar-me amb gana!!

dissabte, 5 de setembre de 2009

cabòria

Avui he entrat amb ganes d'escriure molt. Però com que m'he entretingut llegint (i rient) se m'ha fet tard... Només diré que vaig anar a veure "Up" en 3d. Això d'entrada no m'ho vaig creure gaire... però si, em van donar unes ulleres, i jo me les vaig posar a sobre de les meves i pensant: ja aniré bé amb tant de vidre? Si, va funcionar prou bé. La pel·lícula em va encantar. (Bé, tret dels gossos que parlaven, aquests no em va pas agradar). Però d'aquella noia aventurera, jo també me n'hagués enamorat. Que tendres! Fins hi tot van estar a punt de caure'm les llàgrimes, a mi que em costa tant plorar al cinema... A l'hora de sortir del cinema vaig tenir bon cap (tot i que la temptació de no fer-ho va passar pel meu cap) i vaig deixar les ulleres a les capces que hi havia preparades per recollirles... ja tinc prou trastos a casa.

De fet el que volia explicar era la pel·lícula que he anat a veure avui: "El mapa de los sonidos de Tokio" però ho deixaré per una altra ocasió.

dijous, 3 de setembre de 2009

poema

Ara tinc un bolso nou
i m'he fet una cua de cavall.
Frego parets i vidres.
Per un moment n'entelo un
i dibuixo amb el dit
un somriure que em mira.
m'agrada desfer el gel amb un raig d'aigua

dimecres, 2 de setembre de 2009

cabòria

Em costa. Penso que ho he de fer. Però no m'acabo de decidir. Jo també començo l'any el setembre, no per feina, sinó per una cosa més atzarosa com la naixença. I sé que m'he de fer la llista del que ha anat bé, el que ha anat malament, el que vui fer, el que vui canviar... però mira... després de tants anys em comença a cansar. Mai se'm compleix el desig a les espelmes... mira que bufo!! (encara no he aprés a deixar de somiar, ves). Qui sap si aquest cop si... en tot cas miraré el cel i buscaré les estrelles.

des de casa

Si, ja he tornat del meu viatge rodat per aquesta península. La veritat és que s'hi condueix bé. I a mi, amb poc trànsit, m'agrada conduir (bé si no és després de dinar que m'entra la son...). He vist cels i he vist pedres. I, si, també vaig trobar un llapis!! només un en tots els hotels que vam provar... ja us en podeu fer el càrreg de la categoria... on s'és vist hotels sense llàpis i fulls per escriure? però he de confesar que no he pogut escriure res més que el meu diari de viatge... potser els poemes s'aniran desfent aquests dies... i les històries també. Si viu bé sense seguir les notícies. Em quedo amb les velles columnes del teatre romà de Mérida, sens dubte!