(avís: no vui que sigui una cabòria trista encara que ho pugui semblar)
sempre em toca el silenci
per acabar en no res...
com treure'm del cor totes les il·lusions que em fan volar i em deixen caure així, de cop i volta i sense xarxa?
Ara i aquí, diun els antics sabis... tenen raó. per què ara i aquí no hi ha res...
no hi ha veu, ni paraula,
ni la teva rialla,
i em quedo amb la mirada del que tinc davant: un balcó que dona a una plaça amb uns arbres sense fulla, un turonet ple de cases i un convent que ho vigila i encara més enllà aquest cel, avui blanquinós, que acompanya les gavarres. És maco!
Llegint La noia del parc, de Francesc Cabiró
Fa 12 hores
4 comentaris:
Doncs me n'alegro que no sigui la tristesa qui ha dictat les paraules i em quedo amb el paisatge sota aquest cel blanquinós!
no, és només recordar que el que hi ha és l'ara i aquí... i que és maco... :-) que és quan comences a pensar que t'acabes fent mal... i no vui.
El silenci sempre té dues cares.
"no hi ha veu, ni paraula,
ni la teva rialla"
com tu dius... i a vegdes aquesta cara de la moneda es fa difícil de gestionar, però hi ha l'altra. Estar amb nosaltres mateixos i deixar-nos connectar amb tantes altres coses i ho expliques bé... la plaça, els arbres, el cel, el paisatge...
però nosaltres també hi som, i els pensaments no han de ser sempre per fer-se mal. Hi ha també pensaments per fer-se bé i si no tenim silenci no els podem trobar mai.
si, la veritat és que el silenci també ens cal... per situar-nos, per escoltar-nos... per saber-nos i no perdre'ns ni deixar-nos arrestrar pels altres... gràcies Carme :-)
Publica un comentari a l'entrada