deixar-se anar i fer una bogeria...
aquella energia que t'omple
i busca la sortida
i tu pots gosar...
i goses...
i el cel és més blau
i els somriures esclaten,
els teus...
i t'és igual més enllà
per què et sens bé i forta...
i el món és teu...
Llegint La noia del parc, de Francesc Cabiró
Fa 4 hores
4 comentaris:
tot teu calaix
tot teu!
com diu l'Elvira, sí.
Sempre s'acaba per trobar el que volem i desitgem de debò!
cal escalatar de tant en tant, fin si tot fugir de nosaltres mateixos
Elvira: ;-)
Fanal: bé no sé si es troba, però el que importa és no encaparrar-s'hi i disfrutar del que tenim a prop... sinó... malaguanyat...
Jesús M. : si de tant en va bé... :-)
Publica un comentari a l'entrada