Quantes coses es poden fer d'hora al matí... encara no han arribat les deu i ja ha passat tot un dia i ara en comença un altre... i és estrany (?) tenir aquest món meu que em deixa fer les coses a poc a poc... i pensar que ara he d'entrar al món dels altres on he de fer tota la feina que em ve donada i les corredisses t'empenyen a acabar per ahir el que és per ves a saber quan... i poso la música que vui sentir i encara em queda una estona...
si, vaig posant les coses a lloc i intento que el sentiment no em guanyi... potser deixaré que s'escapi alguna llàgrima... però només serà la justa del dol inevitable...per què sé que hi ha somriures que vui trobar... encara que només siguin meus...
Llegint La noia del parc, de Francesc Cabiró
Fa 4 hores
2 comentaris:
Avui és primavera! ei somriu somriu i s'escapa una llàgrima que només sigui una eh?
si, que només sigui una... però els dols s'han de passar que si es queden a dintre es trenquen en estelles i no hi ha que ho curi... així que una llàgrima per reconvertir-ho en altra cosa... potser més maca... en tot cas... trobarem aquests somriures...
gràcies Elvira :-)
Publica un comentari a l'entrada