dissabte, 27 de març de 2010

Taga

Te'n recordes quan varem pujar al Taga? Ens varem aixacar molt d'hora al matí i amb les motxilles plenes amb l'aigua i els entrepans varem agafar el cotxe. Després de més de dues hores de carretera vam aparcar al poble que deies que era dels teus besavis i ens posarem a buscar la marca del camí... i amb aquell somriure de les coses noves i totes les il·lusions enfilarem una passa i una altra... el verd ens acompanyava i el prat estava esquitxat de flors silvestres... tu en sabies els noms i me'ls deies... i jo anava sentint la suor del caminar que feia que el cos anés agafant aquella sensació que tant m'agrada quan segueix el ritme de la respiració i no es va depressa ni lent... sensillament es segueix el propi ritme... i allà hi havien uns cavalls que bebien l'aigua d'una bassa... i encara unes vaques que pasturaven... i varem esmorzar amb deu minuts que les parades massa llargues no són bones... i ja quedava menys pel cim... i al final fent ziga-zaga... i amb l'ajuda d'aquell pal... varem arribar a la creu que marca on s'ha de fer la foto, on parar-se a mirar el món tant gran i tant petit... i varem pensar que estaria bé quedar-se allà...sense les preses i ni les absurditats del món aquest que en diem real però que ho és menys que aquest moment... i vaig sentir que m'abraçaves... i ja ho teniem tot... i després vam baixar...

3 comentaris:

Elvira FR ha dit...

:-) els records...la nostàlgia...les abraçades d'abans...esperem que hi hagi un altre Taga per a tu

calaix ha dit...

Bé de fet és un conte això... de Tagas segur que n'hi ha... d'abraçades... és una altra història... però bueno... hi haurà somriures :-)

Elvira FR ha dit...

Doncs un conte tan real que semblava de debò!!!:-)