son

És tard per què tinc son. Però d'hora per un dissabte a la nit. Ara he escrit dissabte i m'ha semblat que era diumenge... això passa quan invertim l'ordre acostumat de fer es coses... i penso que enyoro sentir la teva veu... però ja arribarà demà... si, se'm tanquen els ulls... volia escriure més... però ho deixo aquí... curt.

Cal·ligrama

A vegades tot passa a poc a poc.
I ara escriuria un cal·ligrama. Amb un pinzell gruixut i punta fina. I tinta de color negra. Ben mirat i més que res, dibuixaria, amb un traç delicat aquestes línies corbes, suggerents, que amb un tot diuen un món. I em ve al cap The pillow book de'n Peter Greenaway de la qual, de fet, només recordo aquella pell tatuada i em deixo endur per la imaginació de les carícies que resseguien esquenes deixant missatges tendres... i penso que suau seria acaronar-te... si volguessis...

poema

No ens trobarem les passes.
Aniré apartant pedres
amb petits cops d'esperdenya.
La pols del camí,
em quedarà enganxada...
i la lluna distreta
farà ganxet amb llana violeta.

He imaginat la foto de la tarda,
i n'ha sortit una ombra solitària...

poema

I ara deixa, noia inventada,
que miri les estrelles...

les resseguiré a poc a poc
comptant fileres,
dibuixant figures impossibles,
imaginant vells savis,
amb barba i túnica blanca
fent anar compassos...

i aquella noia, tant jove,
que aprenia a les seves faldes
mentre jugava a treure notes d'una lira...

qui sap,
potser eres tu...
i em vens, perduda en el temps,
sense ni tant sols imaginar
aquesta cita quimera...

Lluna

Avui he vist un tall de lluna. I un cel amb estrella. Quasi sense sol, els colors tenyits de roig. Altra vegada he mirat la lluna i no he pogut sinó pensar amb La veu melodiosa de la Montserrat Roig i aquella lluna de la portada que embolcallava un pit de noia. I en aquell avui, que previsor de censors i cremes aprenia de memòria bells poemes... Ja veieu on porten els moments.

Què té la lluna?

Bon dia

I avui tinc ganes de dir: "bon dia".

poema

paraules
que porten
paraules
enganxades /

velles històries ja viscudes
que s'incrusten en present
i encallen... diàlegs lleugers.

Paraules incompreses

Dincs La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundea hi ha un capitol que porta aquest nom. Avui m'ha vingut al cap i l'he buscat. En deixo unes línies. Línies que em porten a pensar que cal parlar a poc a poc... i així anar estirant tots els fils... no sigui que volguem anar seguint el mateix camí i, sense voler, ens donem les coordenades equivocades...

"Ara segurament podrem entende millor l'abisme que separa Sabina i Franz: ell escoltava àvidament la història de la seva vida, i ella l'escoltava amb la mateixa avidesa. Comprenien exactament el sentit lògic de les paraules que es deien, però no percebien el murmuri del riu semàntic que fluïa a través d'aquestes paraules.

(...)

Mentre les persones són joves i la composició musical de la seva vida està encara en els primers compassos, poden escriure-la plegats i intercanviar motius (com Tomas i Sabina van intercanviar el motiu del barret); però, si es troben quan ja són una mica grans, les seves composicions musicals estan més o menys llestesi cada paraula, cada objecte, significa en la composició de cadascú una cosa diferent."

poema

Ara calen
rialles d'aigua fresca
que esquitxen
i fan viva
la pell

cabòria

Avui escriuria un pàrraf, però no sé massa què dir. La pàgina en blanc, que costa d'omplir. Tot i això sento coses dincs que a vegades fan mal. Potser són aquestes les coses que costen menys d'escriure i més de dir? depent de qui ho llegeixi... I què fa mal de fet? ningú concret, cap paraula concreta, cap cosa concreta... potser el mal estar de mi mateixa... exactament això aquest no saber estar... que sempre he intentat saber... seguint la cançò d'El Último de la Fila. Sí, m'agraden. "Y donde estemos saber estar". I ara m'ha vingut tos, d'aquella que fa pessigoles a la gola.
I si no vigiles es crema el dinar: que no val a badar! Bé, només és una cabòria passatgera... que la realitat s'encarrega de posar a lloc ja ho veieu... així que prou de donar voltes i agafem la vida, si, aquesta d'aquí!

poema

on hi ha el barret de copes?
aquell negra i alt
on han deixat els desigs
i amb els ulls tancats
i la mà dels innocents
pots estirar ben fort
aquesta flor
que vui per tu...
que vui per mi...

poema

Sento la calor
que regalima pell enfora

i ara voldria caminar acompanyant les teves passes
que imagino en la distància.

paro l'orella,
escolto la teva veu,
i els teus gestos quotidians
es fan presents.

curiosa finestra
que ens apropa
aquest telèfon sense fils...

Costures

Ahir em vaig llegir al tren, potser massa depressa, que la poesia vol repós, aquest llibre de la Mireia Calafell. Ja anava amb el títol a la butxaca i em va costar dos intents comprar-me'l. Però el vaig trobar i amb la il·lusió d'un tressor al bolso vaig desfer el camí de casa. Sí, m'ha agradat aquesta poesia de llenguatge proper, situacions quotidianes, sentiments viscuts, i també, ho dic, de dona.

Us en deixo un tast:

Coixí

Sóc el coixí
que amb impaciència espera
anar recuperant la forma
que deformi el teu perfil.
Em trec a prendre l'aire
per ventilar el record d'aquesta olor,
desafiant el tint amb l'aigua de la pluja.
Salto per espolsar-me l'enyor
que has anat deixant a les costures
i faig veure que trobo, amarada de tu,
uns altres braços
on estendre'm.