dijous, 8 de juliol de 2010

Paraules incompreses

Dincs La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundea hi ha un capitol que porta aquest nom. Avui m'ha vingut al cap i l'he buscat. En deixo unes línies. Línies que em porten a pensar que cal parlar a poc a poc... i així anar estirant tots els fils... no sigui que volguem anar seguint el mateix camí i, sense voler, ens donem les coordenades equivocades...

"Ara segurament podrem entende millor l'abisme que separa Sabina i Franz: ell escoltava àvidament la història de la seva vida, i ella l'escoltava amb la mateixa avidesa. Comprenien exactament el sentit lògic de les paraules que es deien, però no percebien el murmuri del riu semàntic que fluïa a través d'aquestes paraules.

(...)

Mentre les persones són joves i la composició musical de la seva vida està encara en els primers compassos, poden escriure-la plegats i intercanviar motius (com Tomas i Sabina van intercanviar el motiu del barret); però, si es troben quan ja són una mica grans, les seves composicions musicals estan més o menys llestesi cada paraula, cada objecte, significa en la composició de cadascú una cosa diferent."

4 comentaris:

fanal blau ha dit...

Una cosa és esriure la composició musical a quatre mans, i l'altre és saber compartir la partitura escrita i entendre que la composició musical de l'altre també pot ser ben bonica i ens agrada escoltar-la. I que gaudeixi escoltant la nostra.

No crec que fer-se gran sigui un impediment per ajustar melodies. Més aviat al contrari.

Una abraçada, calaix!

calaix ha dit...

Jo tampoc... només que cal tenir-ho present per no embolicar-se amb els propis significats...

Elvira FR ha dit...

Em va colpir tant quan el vaig llegir !! recordo que en algun lloc deia que el que de veritat uneix no es fer l'amor....és adormir-se i despertar-se al mateix llit...

calaix ha dit...

una bona imatge: adormir-se i despertar-se... si ;-)
una abraçada! (per totes dues)
:-)