No ens trobarem les passes.
Aniré apartant pedres
amb petits cops d'esperdenya.
La pols del camí,
em quedarà enganxada...
i la lluna distreta
farà ganxet amb llana violeta.
He imaginat la foto de la tarda,
i n'ha sortit una ombra solitària...
dimecres, 14 de juliol del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Molt maco el poema! tot va bé calaix?
Gràcies Elvia! si, tot bé ;-)
una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada