dimarts, 13 de juliol de 2010

poema

I ara deixa, noia inventada,
que miri les estrelles...

les resseguiré a poc a poc
comptant fileres,
dibuixant figures impossibles,
imaginant vells savis,
amb barba i túnica blanca
fent anar compassos...

i aquella noia, tant jove,
que aprenia a les seves faldes
mentre jugava a treure notes d'una lira...

qui sap,
potser eres tu...
i em vens, perduda en el temps,
sense ni tant sols imaginar
aquesta cita quimera...