parlen els gats
amb miols i refregades
i aquests ulls que demanen
o riuen
o juguen
i la mà sempre es perd en la carícia...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
De relats, pensaments i altres cabòries (o l'ampolla al mar d'una lesbiana)
4 comentaris:
què bonic el poema calaix....
Gràcies Elvira :-) són els gats...
mentre no es perdi en l'esgarrapada... ;-p
és broma. Feia temps que no em passava per aquí. Un poema bonic i fresc
mmm no aquests no esgarrapen :-P
me n'alegro que passis de'n tant en tant!!! i encara més quan passes pel teu blog i hi deixes un conte! :-)
Publica un comentari a l'entrada