Mapa de los sonidos de Tokio

Bé, avui sí. O almenys ho intentaré. Paralaré de les meves impressions de la última pel·lícula de la Isabel Coixet. Dentrada diré una cosa que em va sorprendre: Tokio té canals (o algún riu). Ja em perdonareu la ignorància. Però el lent caminar de la càmara pel canal ensenyant els ponts em va semblar venecià... i si, la pel·lícula és una història d'amor (com no podia ser d'altra manera?). La segona impressió és el tècnic de so... que em va sonar a deixà vu... i pensant, pensant... em va venir al cap l'última pel·lícula de la Silvia Munt Pretextos, on també en sortia un. Deixeu-me apuntar que aquesta si que em va agradar molt, tot i la tristor. Amb això vui dir que la de la Isabel Coixet no em va acabar d'agradar? Jo vaig descobrir la Isabel Coixet amb Cosas que nunca te dije, una pel·lícula que trobo genial (i l'escena del gelat de xocolata, genial, genial). A los que aman, que és la segona també em va agradar. Ara, les altres... potser em costen més, ho confesso. I la d'avui? doncs estèticament molt bé. Ara sentint-ho molt al Sergi López no me l'acabava de creure. Els personatges una mica forçats. El de la noia potser és el millor, menjant pastes de maduixa... La història... l'amor que ens mata i ens salva... la difícil superació dels sentiments... que fa que en un moment sigui bo trobar-se i en un altra no... la comunicació... el silenci... la companyia... l'amistat... el que fa que estem bé amb algú encara que no en coneixem gaire res... i tot i així l'estimem... La cultura japonesa, amb els seus caraokes, el sake, i el menjar... I això em porta a recomenar amb molt d'entusiasme L'elegancia de l'eriçò , una novel·la d'una escriptora francesa. Per què? per què parla (?) de l'Ozú, un director japonés del qual em vaig empassar totes les pel·lícules que vaig poder fa un parell d'anys. I d'això m'ha quedat que de'n tant en tant trec uns palillos i hi mejo la pasta i l'arròs... hi tinc prou traça com per no quedar-me amb gana!!