la lluna

Avui toca mirar la lluna. Sempre he pensat que és un molt bon exercici, això d'aixecar el cap i mirar cap amunt. De nit. Al cel. Per trobar-te la lluna i les estrelles. Et fa agafar perspectiva o distància amb el que et passa. I permet relativitzar els nostres mals del moment. El món és a fora. És immens. Etern. I val més agafar-nos bé el que ens passa, per què tampoc té una importància tant trascendent per l'Univers. I el món és maco. I la lluna fascina amb els seus puntets. I el seu home penjat.



No, no vaig veure amb directa l'Armstrong trepitjant la lluna. Encara no havia tret el cap del ventre de ma mare.