dimarts, 20 d’abril de 2010

cabòria

Avui quan tornava cap a casa m'he trobat una moneda de cinc cèntims. Si,m'he ajupit a collir-la i m'han vingut al cap aquells cinc euros que una altra nit, ja fa uns quants mesos, (molts si tenim en compte el que han anat canviant les coses, pocs si ho mesurem amb anys...) em vaig trobar i et vaig prometre per animar-te la nit i per què em va sortir del cor... de compartir-los amb aquell cafè que no hem fet... i ara penso que ja serà Sant Jordi... i he tornat enrere en el meu blog... esperant un post trist, com el que ara potser escriuria, però l'he trobat, en el fons, prou alegra... un cd de la Maria-Mercè Marçal bé que s'ho val... i penso que aquest any tampoc corriré les rambles... ni miraré llibres... ni compraré cap flor per regalar... i si pogués em quedaria a casa, o millor, me n'aniria ben lluny on no conegués ningú, on no fes falta parlar, on em pogués menjar un gelat d'stracciatella i mirar el cel... i després tancar-me al cinema a veure Alicia en el país de les meravelles... que tinc moltes ganes de veure-la... i així enganyaria el temps... i els sentiments...

i mira per acabar aquest revival posaré el vídeo que no vaig saber posar, que el temps també porta aprendre coses (gràcies coses2!)


2 comentaris:

S.N. ha dit...

Que gran la Sarah Bettens...
A mi el dia de Sant Jordi, paradoxalement, no em deprimeix. Me'l prenc com un dia per mi, com el dia del llibre...i lo dels enamorats...buf, ho deixo pel país dels somnis.

calaix ha dit...

si, que gran... encara que aquesta cançò és trista...
si, a mi al final del dia sempre m'acaba guanyant el dia del llibre... i més i he pogut escapar-me a passejar per Barcelona... en tot cas això... llegim! :-)