dissabte, 17 d’abril de 2010

un vas d'aigua

Feia calor i volia veure un vas d'aigua. Va anar a la nevera i en tregué una ampolla amb la que va omplir el vas alt i llarg i transparent que de seguida va agafar aquell baff del contrats de temperatures. El va agafar amb la mà i va sentir la frescor. En va beure uns glops i es va anar acostant a la finestra. Era un primer pis i el carrer semblava molt a prop. La va veure venir pedalant una bicicleta vermella. Portava uns texans una mica estripats i una semarreta sense mànigues de colors. Els cabells negres i ondulats voleiaven... Un bolso verd creuat, prou gran per dur-hi moltes coses necessàries. Quan ja era a tocar la noia es va parar i se la va quedar mirant... ella no pogué més que somriure... "és bona l'aigua?" "si, molt fresca" "creus que podries donar-me'n un vas?" "si, clar... puja".... estava tant sorpresa que ni tant sols es va posar nerviosa quan va anar a obrir la porta i va fer passar la noia a la cuina... i allà va continuar la conversa... sobre bicicletes i caminades... sobre paisatges i colors... i de cop ja no hi havia aigua... sino tant sols rialles... si, també se sentia una mica la ràdio... li agradava sentir la ràdio mentre feinejava... "aquesta cançò s'ha de ballar!" i la noia la va agafar de la mà i ja hi eren... ballant pel menjador tot just acabat d'escombrar.... i per un moment va pensar que no era a qui li estava passant tot això... ella mai hauria gosat posar-se a ballar així davant ningú... però just després de pensar-ho ja no va poder pensar més... la noia se li acostà molt molt a prop i l'única cosa que sentia era la seva respiració i el tacte suau de la seva pell... i va deixar que les mans li resseguissin l'esquena... i els seus llavis es buscaven amb el desig i la tendresa... no li va acabar d'ensenyar el pis... el sofà era massa a prop...

3 comentaris:

Elvira FR ha dit...

OOOOOh quin text més tendre i maco i ple....ara mateix vaig a buscar un vas d'aigua i a mirar per la finestra!

S.N. ha dit...

allò que diem que passa a les pel.lícules...però també és bonic pensar-hi...oi?

Montse ha dit...

Ja t'he dit que m'ha agradat molt aquesta narració.
Desprèn tendresa