dissabte, 10 d’abril de 2010

i em canso a mi mateixa...

i avui vui fer un post gamberro... que ja n'estic tipa de tant de cor i sentiment... que no duen enlloc... perquè jo no seré mai la que et faci brillar els ulls... i ara posaria la ràdio però avui som dissabte i no trobaré aquest fricandó matiner que, amb bona dosi, em fa riure... i em ressona la veu d'aquesta noia que ho estripa tot parlant de les celebritis... que si em mirés a mi (cosa que no farà mai de la vida) me'n deixaria anar alguna de molt grossa a veure si espavilo que amb tant verset llagrimòs no és d'estranyar que no em mengi una rosca que de fet l'amor són pamplines i res dura una pila duracel... així que la pila millor posar-la en un altre lloc i disfrutar del conillet mentre duri... que la vida són dos dies i al segon ja ens hem aixecat tard... i això segurament no fa riure... per què em sembla que fins i tot he perdut el meu punt d'ironia (aquest que no enten ningú i sempre he d'apuntar amb un: és broma)... i no sé fer acudits... i sóc sèria a matar... i sempre acabo dient el que no toca... i sé que hi ha algu que em crema però tampoc és important per què el seu destí és aquest temps que ho ha de matar tot... i ja no sé si em queda res...