dilluns, 3 de maig de 2010

poema

I corro sabent que faré tard.
Però somric a l'aire i a la vida.
Avui no sortirà cap conte,
però potser si un migpoema
d'aquests que es van fent
mentre m'explico a mi mateixa...
això que em sembla que és la vida
o el sentiment,
o el que voldria...

i sempre em trobo amb els teus ulls,
aquests que no m'han mirat
i jo imagino...

i no vui res
i ho vui tot
i en tot cas

veig que a poc a poc
va guanyant
el desig
de voler saber-te
feliç...

6 comentaris:

Elvira FR ha dit...

Del word ha sortit aquest poema? és fantàstic calaix! m'agrada moooolt!

calaix ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
calaix ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
calaix ha dit...

A veure si ara em surt millor el comentari... no,t'he de confessar que no ha sortit del word, encara no me n'ha sortit res... m'he de donar més calma...
Me n'alegro que t'agradi el poema... no se si he acabat de saber dir que el que realment importa és ser prou generós per voler veure a la gent que ens importa feliç encara que no siguem nosaltres els que proboquem aquest sentiment... vui dir que per sobre de tot hi ha d'haver això...

S.N. ha dit...

Estic d'acord amb el que dius, Calaix, però a la nostra vida hem de pensar en nosaltres perquè per algo és nostra.
Jo no vull cap mal als altres, al contrari, els vull bé però als que m'estimo i als que no. La meva preocupació és per mi i per qui jo puc fer alguna cosa.
T'entenc, però com també em dius tu de vegades: pensa en tu.

calaix ha dit...

Si, S.N., tot això ha d'anar acompanyat i precisit per aquest pensar en nosaltres i el que volem de la vida i intentar i no quedar-nos encallats en el que vam creure que ens ho podia donar i no ens ho pot donar... La clau la tenim nosaltres per disfrutar de la vida i ajudar a als altres a fer-ho si estem bé! Ho aconseguirem, un petó :-)