dilluns, 31 de maig de 2010

El pianista

i ja començarem el juny...
no sé si esperar-me a que toquin les dotze...

i seguint amb la música callada us diré on la vaig descobrir... la vaig trobar en un llibre que em va agradar... hi sortien els terrats de Barcelona (em sembla que alguna vegada ja he dit que els trobo molt suggeridors), era El pianista de Manuel Vazquez Montalban... de fet és una novel·la molt trista... però com que la història l'explica al rebés... doncs té certa esperança... hi ha una versió cinematogràfica... però no cal dir que queda a força distància del text... l'època: abans, durant, després de la guerra civil espanyola... hi surt un troçet de Paris on no em cansaria de perdre'm... o de seure a la vora del Sena... i mirar altres terrats/taulats del carrer estant... i ara podria recordar tot de troçets de Paris llegits de la mà d'altres... però serien massa... i no acabaria mai... com de'n Vila-Matas... que ja he dit també en algun altre post que em fa riure... però torno al piano... i ara no puc deixar te taral·lejar aquella tonada de l'Ana Belen... i pensar que ara em vindria de gust una cervesa... més que res... per què tinc sed...

i a petició: la cançò de l'Ana Belén...

2 comentaris:

Elvira FR ha dit...

Sempre m'ha agradat aquesta cançó! Bon juny! a mi el juny m'ha agrada perquè faig anys el 5

calaix ha dit...

a veure... a veure què portarà... i si és el teu més... segur que seran bones les coses que porta ;-)