cabòria

102... més un... anem comptant les coses i de cop sumen un piló. Un piló d'entrades en aquest bloc que va començar d'una manera i a poc a poc ha anat canviant. El meu espai de crítica s'ha omplert de cabòries. Res no és objectiu. I la nostra vida és perd amb les lletres dels mots que anem dibuixant (si, jo tinc un llàpis). I volem fer veure que no hi som. I traiem el nas continuament. I el nostre somriure. I les nostres rabietes. I el que ens ha impressionat. I amb totes les is que escric potser podria fer una filera recta a la teva porta, on treurem el barret i picar-te l'ullet, i agafar-te de la mà per robar-te els teus paisatges. I jo seria un bufó i tu la meva princesa. I em sentiria forta, corrent amb el sol a l'esquena.
Avui he anat recuperant la meva tranquilitat, la meva manera d'agafar-me bé la vida i passar dels bordes. I pensar que tots som persones. Amb els nostres bons i mals moments. I he volgut parlar amb algú i no he trobat cap careta verda. Així que estic aquí, saltant sobre el teclat i sentint el soroll manyac de les tecles. Què en quedarà? el que vosaltres volgueu...