El mitjó
Fa 21 hores
dimarts, 13 d’abril del 2010
un tallat de màquina
A la feina tenim una màquina de cafè. D'aquelles que va amb monedes i surt el vas i es va omplint a amb els diferents ingredients que has demanat: cafè, llet, sucre, palet per remanar (bé, jo sempre demano un cullera... però em posa el palet!). Ara us pensareu que us explicaré tot de converses divertides que hi he tingut tot esperant que se'm refredés una mica el cafè per poder-lo beure a glopets... doncs no... no hi solo trobar mai ningú... bé de fet espero que no hi hagi ningú per fer-ne més via... (ara he semblat responsable?)... i de fet moltes vegades, un cop tinc el vas torno a treballar mentre espero que es refredi. L'altra dia, però, vaig necessitar quatre intents i més d'un quart d'hora per trobar la màquina lliure... i segurament el fet no déu ser pas excepcional, sinó més aviat repetit en l'hora i en el dia (jo que anava tard?)... doncs si... em vaig trobar dues senyores ben equipades amb una safata... i a dalt de la safata vaig anar veient (gràcies als quatre intents en què vaig treure el cap) com s'anava omplint de vasets blancs plens de xocolata i com la feien petar... i vaig imaginar el seu grupet de senyores jubilades compartint maneres de fer punt de coixí, o receptes de cuina... i vaig envejar aquesta estona, que per elles ja és ritual, de compartir el berenar... i quan van ser fòra i jo vaig poder tenir a les mans el meu tallat vaig parar-me, aquest dia si, a contemplar el formigueig de gent que va i ve... i en imaginar la història que hi pot haver rere cada mirada...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
observar i escoltar és de les coses que em resulten més agradables; poder parlar, també.
Observar i parar l'orella dóna per molts principis de conte! :)
Explicava José Luis Sanpedro en una conferència que s'asseia a la taula d'un cafè amb un sonotone a l'orella; les taules del costat, confiades, xerraven a cor que vols i ell començava a imaginar històries que després li servirien per trenar les seves històries escrites.
El proper dia, si tens cinc minuts, apropa't al grupet de dones jubilades per escoltar-les ben apropet de les seves puntes de coixí i les seves receptes; potser fins i tot, encetaràs alguna conversa que serà ben agradable!
jo també tinc una màquina de cafè a la feina però no he de fer gairebé mai cua perquè tenim cafè també a la cantina i dues màquines més de fer cafè d'aquestes nespresso o sigui que hi ha varietat...si em trobés com tu dius amb aquestes senyores faria com et diu fanal blau pararia l'orella i aniria prenent notes amb llapis en una llibreta i després amb paciència escriuria una novel.la
doncs si, és un bon aprenentatge això de parar l'orella...
i com diu en Vila-Matas amb la seva dosi d'ironia que potser molt certa... les frases atzaroses que et pots anar troban poden ser uns poemes genials ;-)
(una novel·la ja serien paraules majors)
ara el somriure sense nas :)
Mai se sap depèn de l'espera davant la màquina de cafè....si és curta un poema...siés molt llarga un conte...moolt llarga una novel.la
Publica un comentari a l'entrada